Què és un estoma?

Un estoma (del grec stoma, pl. Stomata, que significa "boca") és una obertura natural o quirúrgicament creada, que uneix una part d'una cavitat corporal amb l'exterior.

L’ostomia d’eliminació es refereix a un procediment quirúrgic on el resultat és la derivació externa de les femtes i/o l’orina a traves d’un estoma abdominal. Les ostomies més comunes són la colostomia i la ileostomia per les femtes i la urostomia per l’orina. Aquests procediments es realitzen en tots els grups d'edat, des dels nounats fins als ancians.

El càncer colorectal que dóna lloc a una ostomia s'observa més en homes, mentre que les ostomies derivades dels càncers abdominals s'observen més en dones. Les urostomies per càncer de bufeta estan vinculades predominantment als homes; les ostomies relacionades amb la inflamació intestinal, com són la colitis ulcerosa i la malaltia de Crohn, s'experimenten igualment en homes i en dones .

Una mica de Història:
La realització d'una ostomia és probablement una de les operacions més antigues realitzades en el tub digestiu i encara que les notícies de la medicina històrica sobre els estomes són mínimes, hi ha referències des d'èpoques molt antigues sobre lesions traumàtiques de l'intestí, amb sortida d'excrements del seu interior i la conseqüent peritonitis fecal que desembocava en la mort de l'individu. És de suposar que en èpoques anteriors, ferides abdominals ocasionades per armes blanques (fletxes, llances, espases, etc..) van poder lesionar vísceres buides que en algunes ocasions desencadenaven la mort per peritonitis fecal, però en altres, és possible que ocasionaren una fístula fecal externa (estoma) i que fins i tot en alguns casos, aquest estoma arribés a tancar.

L'oclusió intestinal ja era coneguda des de molt antic. En el papir d’Ebers (3700 AC) consta com a Egipte, els sacerdots-metges podien reconèixer la síndrome "quan en explorar a un pacient que pateix trastorns digestius, sents com els intestins es mouen en el seu interior com un odre ple d'oli ... "i que són senyals inequívocs dels problemes que impedeixen una anormal "evacuació".
Hipòcrates (460-377 a. De C.) també va prestar una especial importància en els processos intestinals, de manera que en el seu tractat de medicina (Corpus) dedica gran part a la terapèutica de les afeccions intestinals, descrivint l’ili obstructiu "quan li agafa a un l’ili, el ventre es torna dur i no evacua i el dolor afecta tot el ventre, hi ha febre i set i de vegades a causa de la fatiga també vomita bilis"
Fins als inicis del segle XX no van sorgir lesnoves tècniques i modificacions que van millorar la confecció de les colostomies. Entre els cirurgians responsables d'aquests canvis, cal parlar de Ward, Leeds, Hartmann i Miles, qui amb la seva intervenció per l'amputació del recte va generalitzar de forma sistemàtica la realització d'una colostomia terminal.

A mitjans del segle XIX es van realitzar les primeres derivacions urinàries, que tenien sempre la intenció de permetre un cert control esfinterià. Va ser Simon, en 1852, qui va dur a terme la primera derivació urinària mitjançant una ureterosigmoidostomia, si bé des del començament es van considerar abocades al fracàs per la freqüent aparició de pielonefritis agudes, infeccions renals cròniques, a més dels trastorns hidroelectrolítics esperables en una anastomosi ureterocólica .

Per tot això, tot i que entre 1920 i 1950 la ureterosigmoidostomia era la derivació urinària més utilitzada, a poc a poc va anar quedant-se obsoleta alhora que sorgien noves tècniques quirúrgiques que pretenien evitar totes aquestes complicacions citades.
Així, es pot afirmar que l'any 1950 comença una nova era en el camp de les derivacions urinàries, corresponent-li a Eugene Brick l'honor d'estendre l'ús del conducte ileal com a forma de derivació urinària, usant el segment ileal aïllat i conduint l'orina des dels urèters fins al col·lector cutani.

Encara que durant molt de temps el pacient portador d'una ostomia quedava abandonat a la seva sort, és indiscutible que la millora de l'assistència sanitària ha forçat a prestar a aquests malalts l'ajuda necessària. Així, l'any 1935 van sorgir als EUA les primeres associacions d’ostomitzats, iniciant-se així la demanda de cures a aquests pacients després de la cirurgia.
El 1952, Lucy Neary, infermera i assistent social al Mount Sinai Hospital de Nova York, i el cirurgià Albert Lyons van crear la gènesi de l'actual Internacional Ostomy Association.
Al 1958 el Dr. Rupert Beach Turnbull Jr., cirurgià de la clínica Cleveland (EEUU) va sol·licitar ajuda a la Sra. Norma Gill, pacient ostomitzada, per ajudar a la recuperació dels pacients ostomitzats i es va considerar com la primera estomaterapeuta del món.

A Espanya, l'any 1987, l'Escola Universitària d'Infermeria de Universitat Complutense de Madrid va organitzar cursos de formació en Estomateràpia, donant el reconeixement acadèmic d'Infermer/a expert en Estomateràpia per aquesta Universitat. L'any 1995, la Universitat pública de Navarra, va passar a fer-se càrrec d'aquesta formació.

En l'actualitat s'estan realitzant cursos semipresencials de "Expert Universitari en la cura integral del pacient ostomitzat” avalat per la Societat Espanyola d'Experts en Estomateràpia (SEDE) i impartit per la Universitat d'Alcalá, la Universitat Francisco de Vitoria…

La formació d'infermeria experta en Estomateràpia ha estat àmpliament reconeguda per la seva competència, utilitat i professionalitat demostrada en aquest camp.