Les vies d'abordatge utilitzades per valorar el sòl de la pelvis són:
La via transabdominal, té l'inconvenient de la poca definició i dels artefactes, ja que ha de travessar molts plans per arribar a la musculatura del sòl pelvià.
La via transvaginal. Es tracta d'un transductor que s'introdueix a la vagina i permet captar 360º al voltant de la sonda. Produeix certa distorsió en haver de introduir-la dins de vagina, però proporciona molt bona imatge de l'esfínter uretral i els plans més profunds del múscul elevador (ileocoxígeo).
La via més utilitzada per estudiar el sòl pelvià, és la transperineal o introital. Parlem de transperineal quan utilitzem el transductor que habitualment es fa servir per a l'ecografia obstètrica abdominal però recolzada en el perineu (Figura 1), i de introital quan el transductor utilitzat és la sonda vaginal sectorial convencional usada en l'ecografia ginecològica vaginal, però simplement recolzada a la zona suburetral (Figura 2). Té l'avantatge que distorsiona poc i la mínima distorsió que produeix pot ser evitada regulant la pressió del transductor sobre la zona. La via transperineal o introital és la més confortable ja que no cal entrar dins de la vagina i permet una bona valoració dels tres compartiments: anterior, mig i posterior. Fins i tot permet veure, sense cap distorsió, la mucosa anal i l'esfínter anal extern i intern.
I finalment la via endoanal. És el mateix transductor de 360º que la transvaginal, però s'introdueix a través del canal anal. Està considerada la via gold standard per al diagnòstic de la lesió de l'esfínter anal. Òbviament distorsiona i produeix disconfort.
Figura 1. La via transperineal és la via usada més freqüentment
