Control de l'orina residual

A prop d’un 20% de pacients amb simptomatologia del sòl pelvià presenten disfuncions de buidatge. A més, s’ha demostrat que aquestes disfuncions s’associen a l’edat avançada i al prolapse d’òrgans pelvians, fet que es pot acompanyar d’infeccions urinàries recurrents.

És de notable importància, per tant, valorar el volum d’orina residual en les pacients amb prolapse, com a signe d’una disfunció de buidatge. Per aquest motiu existeixen mètodes, com:

• El primer és el sondatge vesical, que és un mètode invasiu i molest per a la pacient.
• Un altre mètode és el “Bladder-scan”, que es tracta d’un aparell d’ultrasons que calcula de forma automàtica el volum (contingut anecogènic) de la bufeta. El problema és que en presència d’una imatge quística anaxial, aquesta quantitat de líquid anaxial serà registrada com contingut vesical i el mateix passaria en presència d’ascites o líquid lliure intraabdominal.
• L’ecografia suposa un mètode fiable o innocu. Haylen va comparar el sondatge vesical amb el càlcul ecogràfic del volum vesical a partir d’una fórmula matemàtica, concloent que existeix una bona correlació5. Existeixen moltes fórmules que calculen amb exactitud el volum vesical a partir de l’ecografia, però teníem poques dades respecte a l’aplicació d’aquestes fórmules en les pacients amb prolapse. Al 2014 el GISPEM (Grupo de Investigación en disfunciones del Suelo Pélvico en la mujer) va demostrar que en dones amb prolapse avançat es podia mesurar l’orina residual de la mateixa manera que en pacients sense prolapse (2); sent aplicables diferents fórmules com les de Haylen, la de Dietz i la de Dicuio (mencionades a l’apartat d’incontinència urinària)